BARRI DE LA FONT D’EN FARGUES

El barri de la Font d'en Fargues, situat al districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona, és un lloc que ha sabut preservar la seva essència històrica i encant pintoresc.

Des de la seva ubicació al sud del barri d'Horta i al nord del turó de la Rovira, s'estén entre la font que li dona nom i el torrent de Carabasses.

La història d'aquest barri es remunta a segles enrere.

A l'avinguda de Frederic Rahola número 2 es troba Can Fargues, una masia que va ser l'origen del barri de la Font d'en Fargues.

Aquesta masia es va originar a partir d'una torre de defensa construïda a finals del segle XII.

Amb el temps, se li van afegir noves construccions i es va convertir en una estructura de gran magnitud.

Actualment, l'edifici ha estat rehabilitat i conserva elements originals albergant una escola de música.

Un dels personatges significatius relacionats amb el barri de la Font d'en Fargues és Montserrat de Casanovas.

Aquesta figura va ser una destacada feminista i activista que va lluitar per la igualtat de gènere a Barcelona.

L'octubre de 2022, es va dur a terme un procés de feminització dels carrers a la ciutat, i un dels carrers del barri de la Font d'en Fargues, porta ara el nom de Montserrat de Casanovas, en reconeixement a la seva important tasca.

Al llarg del temps, la Font d'en Fargues ha estat escenari de festes i esdeveniments. La font que dona nom al barri gosava de gran reputació a causa de la qualitat i propietats de l'aigua. Periòdicament, se celebraven festes i trobades al seu voltant.

La torre de defensa és considerada un bé cultural d'interès nacional. Aquesta masia és l'origen del barri de la Font d'en Fargues. La torre romànica de defensa, que és el nucli central de l'edifici, data del segle XII.

La masia de Can Fargas es compon d'una construcció rectangular amb elements constructius i decoratius medievals que corresponen a una torre defensiva. Al llarg del temps, s'hi van afegir ampliacions i modificacions per adaptar-la a les necessitats residencials i agrícoles.

La torre, construïda amb pedres de proporcions horitzontals i juntes enrasades, és del segle XI.

Les seves dimensions interiors són de 7,04 x 2,93 metres, amb parets d'un gruix entre 0,81 i 1,12 metres. S'accedeix a la torre des del pati mitjançant una escala exterior. A la planta baixa de la torre hi ha una coberta de volta de canó. A l'interior, es pot observar un arc de pas que indica la possible existència d'una subdivisió original, la qual es podria repetir a al pis superior. La primera planta presenta espais diàfans amb restes de pintures medievals de motius geomètrics. A la segona planta, hi ha una coberta amb un sostre de fusta a quatre aigües i teules àrabs. Al llarg dels anys, Can Fargas ha tingut diversos propietaris i l'any 1809 fou comprada per Josep Pujol, regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

L'any 1860 passà a mans de Montserrat de Casanovas Fernández de Landa, que es casà amb Pere Fargas. A la mort de Montserrat, passà a la vídua d'un dels seus fills, na Margarida Rosselló. Després de passar per diverses mans, l'edifici es va destinar a ser l'Escola Municipal de Música d'Horta-Guinardó l'any 2012.

Pere Fargas, fill d’uns industrials de Sant Martí i casat amb Montserrat Casanovas, propietària del mas Pujol, va decidir explotar l’aigua que emanava dins la seva propietat al puig Màger. I tot i que la propietat fos Pujol, l’aigua es va dir Fargas; la font i tota la contrada van prendre aquest nom.

Al final del segle XIX, la seva aigua olimetàl·lica i lítica es va canalitzar i, a poc a poc, va anar guanyant prestigi, fins al punt que el 1905 la font va ser declarada d’ús públic. De la part industrial, l’aigua s’envasava en garrafes com “Agua Fargas - Horta - La mejor agua de la mesa”, i s’enviava a una botiga de Barcelona del carrer de Roger de Llúria, entre Diputació i Consell de Cent. Per fer el transport, s’utilitzaven o bé uns carros retolats amb la marca de l’aigua i tirats per un cavall, o bé un carro amb un tir de sis cavalls.

El 1900 s’hi va construir una petita cova i es va adequar l’espai, perquè la gent del Clot, de la Sagrera i de Sant Andreu, principalment, pogués anar-hi a fer berenades. Mentrestant, com passava en altres fonts de la ciutat, moltes persones anaven a la font amb garrafes o càntirs per omplir-los d’una aigua que, més tard, utilitzarien a casa seva com a aigua potable. I com també passava en algunes fonts que eren de propietari, en aquesta d’en Fargues també es cobrava un tant segons com fos el recipient que s’omplia. Actualment, l’aigua de la font no està recomanada per al consum.

Autor: J. M. Contel

La Cooperativa de Periodistes es va acollir a la llei de les Casas Baratas de 1911 i van fer un projecte per construir 70 xalets entre els sectors de la Salut (a Gràcia), de Fargues i de la Mulassa.

El salari que es fixava per poder-se acollir a la llei de les Cases Barates de 1911 era massa baix pels periodistes. La pressió política i social que van fer va aconseguir modificar la llei. El nou reglament fixava 5.000 pessetes anuals com a sou màxim per accedir als beneficis de la llei. Malgrat tot, el grup de la Salut no van aconseguir la qualificació adequada. Els periodistes justificaven que tan digne de protegir era l'obrer de brusa i espardenya com ells que eren obrers que calia que vestissin millor i necessitaven habitatges en consonància.

De la Mulassa

Es van construir vuit xalets entre el carrer Peris Mencheta (llavors passeig Font de la Mulassa) i el carrer Maryland, que als anys vint li fou canviat el nom pel de Marquès de Foronda, president de la Companyia de Tramvies de Barcelona i que havia concedit bitllets de lliure circulació als periodistes perquè es poguessin traslladar de les redaccions dels diaris, a casa seva. Es van inaugurar el 1917.

Encara podem veure en peu i rehabilitades quatre torres a Peris Mencheta, amb una antiga torre d'aigua, i dues al carrer Marquès de Foronda. L'abastament d'aigua va ser un maldecap constant per als habitants de les torres. Per això es va optar per fer un pou i una torre d'aigua que subministrés a les vuit cases.

Un altre exemple és la Torre Maria, on viuria temporalment Antoni Rovira i Virgili.

D'en Fargues

El de Fargues va ser el segon grup a construir entre 1918 i 1919 (el primer va ser el de la Mulassa). Es van fer sis xalets:

• al carrer Verdi (actualment, carrer de Pedrell): casa Altimis (existent), casa Garcia-Anné (existent), casa Eduard Solà (ara és una casa de pisos);
• i al carrer Frederic Rahola: la casa Almerich (enderrocada l'abril de 2016), la casa Manuel Miralles (ara és una casa de pisos) i la casa Pérez-Carrasco (és l'escola Petit Príncep).

Article de la revista 

El Pou, sobre les cases dels periodistes