Capitols
ToggleSituació
La muntanya de Sant Corneli, al Pallars Jussà, és més que un simple cim; és una imponent serralada que domina les valls de la conca Dellà (antic terme d'Orcau) i la Conca de Dalt (antic municipi d'Aramunt), així com la conca de Tremp.
La seva ubicació estratègica va convertir-la en un objectiu de primer ordre quan les tropes franquistes van ocupar aquesta àrea.
Durant aquella època, tant al cim com als seus voltants es van erigir fortificacions i trinxeres per defensar aquest punt estratègic.
Entre les construccions que destaquen es troben alguns búnquers i trinxeres als voltants dels pobles de la Vilanoveta i Pessonada. Sovint, aquestes fortificacions fetes amb ciment armat porten la signatura de l'exèrcit franquista, que comptava amb unitats de sapadors i un millor accés a les serralades, partint de les seves bases a la carretera de Tremp - La Pobla de Segur.
Un dels esdeveniments més significatius que va tenir lloc a la muntanya va ser el maig de 1938, quan es van desenvolupar en aquest indret ferotges combats. Les forces Republicanes van llançar una ofensiva per recuperar el control de les centrals hidroelèctriques, que ara estaven en mans feixistes, i al mateix temps, intentaven alliberar les seves pròpies forces que havien quedat encerclades a la coneguda com a "borsa de Bielsa".
Malauradament, aquesta batalla no va provocar grans canvis en les línies del front, i es van mantenir relativament estables fins a l'ofensiva final franquista a finals de desembre de 1938.
La Batalla de Sant Corneli
SANT CORNELI
A partir del 23 de maig de 1938, l'ofensiva republicana s'estengué per tot el front del Pallars. Es van realitzar atacs a les posicions del Cucut, el Mont de Conques, Sant Corneli, Vilanoveta, el Roc de Pessonada, Llania, Esplà, Sant Mauri, les Collades, les Pedres d'Auló, Baladredo i Serelles.
L'aviació republicana, a més, va bombardejar tota la línia del front. Inicialment, els atacs estaven ben coordinats i executats, fins i tot semblava que el front nacionalista cediria a la conca de Tremp.
No obstant això, la resistència dels franquistes a Sant Corneli va resultar estratègica.
Sant Corneli, una elevació al nord de la conca de Tremp amb una alçada de 1.347 metres, dominava tota la vall de Carreu i part de la conca. El Mont de Conques, una altra elevació de 701 metres al bell mig de la zona, també era un punt clau per a la defensa de Tremp i les centrals hidroelèctriques.
El 23 de maig, les divisions republicanes 31, 34 i 26 van llançar un fort atac des de la vall de Carreu fins a les posicions de Carreró, prop de Sant Salvador de Toló, després d'una intensa preparació artillera. Malgrat que la majoria de les posicions nacionals van resistir, alguns sectors van canviar de mans diverses vegades. Sobretot a la cota 666 i al poble de Sant Romà d'Abella, on es va lliurar una lluita ferotge amb múltiples atacs de la 119 Brigada Mixta republicana acompanyada de carros de combat.
Tot i això, les línies nacionals van romandre intactes, excepte al sector de Sant Corneli, on la cota 1164, coneguda com a Costa Gran, va ser ocupada per la 134 Brigada Mixta. Enmig dels combats a la cota 1164, els comandaments nacionals van decidir reforçar les posicions més dominants de Sant Corneli, prop de l'ermita del mateix nom.
Aquest punt era defensat per dues companyies i dues seccions de metralladores del Batalló de las Navas, amb el suport d'una secció del Batalló de Cazadores de Ceriñola i dues companyies del Tercio de Requetès de la Virgen Blanca, de la 61 Divisió.
Alhora, les divisions nacionals 150 i 152, sota les ordres dels generals Muñoz Grandes i Rada, van arribar al front de la Noguera Pallaresa després d'haver estat portades urgentment des del sector de la Granja d'Escarp i Mequinensa. 
La 150 Divisió va jugar un paper destacat en els combats de les Pedres d'Auló i, especialment, a Sant Corneli. Durant la nit del 23 de maig, les brigades mixtes 134 i 62 van continuar atacant les posicions del cim de Sant Corneli. Al mateix temps, dos batallons de la 104 Brigada Mixta van infiltrar-se pels barrancs de Carreu i Montesquiu i van envoltar els defensors franquistes.
El dia 24, es van repetir els atacs al cim i, tot i que les tropes republicanes van ser frenades temporalment amb bombes de mà, van aconseguir penetrar les trinxeres nacionals i es va lliurar una lluita cos a cos. No obstant això, les forces lleials no van poder ocupar definitivament les posicions de l'ermita de Sant Corneli i, després de patir nombroses baixes, van haver de retirar-se.
Paral·lelament a aquests combats, unitats de les brigades mixtes 119 i 120 de la 26 Divisió republicana van assolir ocupar el poble de Sant Romà d'Abella, defensat pel 10 Batalló de Zamora, que es va replegar fins al Mont de Conques. Allà van lluitar contra els batallons 477, 478 i 479 de la 120 Brigada Mixta per la possessió de l'ermita de les Esplugues.
Després de vèncer la resistència nacional a les cotes 882, 721 i 800, davant de Bastús, i ocupar aquesta localitat, les línies rebels s'havien esfondrat en aquest sector. Si les tropes de la República continuaven pressionant, tenien a l'abast de la mà la captura de Tremp. Però, inexplicablement, l'ofensiva republicana va perdre impuls, permetent que els reforços nacionals consolidessin una nova línia de defensa entre Sant Corneli i el Mont de Conques, passant per la cota 1.003, Orcau i les Collades.
L’ex comissari Joan Sans, que va participar en aquests combats, no pot entendre-ho quan ho explica: "La divisió ens va ordenar aturar l'ofensiva just quan veiem com els marroquins que defensaven Orcau abandonaven aquesta població per anar a reforçar urgentment l'ermita de Sant Corneli, que resistia heroicament les envestides republicanes. Nosaltres menjàvem la ràbia i la impotència: si ens haguessin permès avançar un quilòmetre més, hauríem pogut ocupar Orcau i arribar a Sant Corneli per la part de darrere, aïllant-lo de Tremp.
El general rebel Tella, que es trobava a la Pobla de Segur, ja no tenia reserves per desplegar. Enmig d'aquesta repetida pressió, hi va haver un moment en què Sant Corneli va estar en perill. Alguns atacants van aconseguir penetrar, però a dur penes van ser detinguts dins de les trinxeres. La sortida desesperada d'una secció de la Companyia Indígena de les Navas, una força d'elit formada per soldats marroquins, va assolir trencar l'assetjament. En aquells moments de màxima tensió, la valentia de la força d'elit va contagiar altres oficials i soldats d'altres unitats, que es van unir a la lluita amb bombes de mà i baionetes, mantenint obert el camí que comunicava amb la rereguarda, per on arribaven els subministraments i el material a les posicions. Encara avui, aquest camí s'utilitza per pujar a l'ermita de Sant Corneli.
Un testimoni del bàndol republicà d'aquella batalla és Julio Losada Bufalà, fill de Sort i sergent de la 2a Companyia del 245 Batalló de la 62 Brigada Mixta de la 31 Divisió republicana.
Va descriure l'atac a Sant Corneli de la següent manera: "Vam arribar a Bóixols i des d'allà vam avançar cap a Abella de la Conca, on vam romandre uns dies fins que, aquella tarda del 23, vam concentrar-nos amb altres forces a prop per atacar les posicions de l'ermita de Sant Corneli aquella mateixa nit.
A poc a poc, a mesura que anava fent-se fosc, vam anar pujant i aproximant-nos a les posicions properes al cim, envoltant-les també per la part de darrere. En el primer moment de l'atac, vam agafar els defensors per sorpresa i vam aconseguir ocupar algunes de les posicions a prop de l'ermita. Vam resistir els seus primers contraatacs, però quan vam intentar reposar les municions, vam descobrir que les bales que ens subministraven no correspondrien als fusells que teníem. Va ser un desastre, no podíem disparar. Vam quedar a mercè de l'enemic i vam haver de retrocedir. Va ser una nit molt dura i trista. Però enmig de tot això, la camaraderia i l'esperit de lluita mai van desaparèixer". Després d'aquests intensos combats, les forces republicanes van retirar-se, i Sant Corneli va seguir en mans nacionals fins al final de la guerra.
La contenció de l'ofensiva republicana a aquesta zona va permetre als franquistes mantenir el control de la conca de Tremp i les centrals hidroelèctriques, que eren punts estratègics clau per al subministrament d'energia elèctrica a altres zones del país.
Texte extret de :
Pages Editors
Indrets d’una guerra. Cronologia del front del Pallars.
Manel Gimeno i Llarcen
Profit Editorial- Bresca
Ara bé, la pujada al cim de Sant Corneli no només té implicacions històriques, sinó que també ens ofereix l'oportunitat de gaudir d'uns paisatges esplèndids de tota la comarca i més enllà. És un indret que captiva els sentits amb la seva majestuositat i bellesa natural, atraient els visitants amb la seva riquesa geogràfica i cultural.
Mapa a Wikilock
INDRETS DESTACATS A VISITAR
Us proposem una sèrie d'indrets on trobar restes de les fortificacions.
El fet que el front s'endinsés a les muntanyes, busca'n dominar el paisatge que l'envolta, fa que aquestes posicions, a més de la càrrega històrica ens permeten gaudir dels millors miradors d'aquestes contrades.
En alguns hi podrem arribar amb vehicle, fins a bastant a prop, per altres caldrà calçar-se les botes i encarar muntanya amunt fins a arribar a punts elevats.
Tant des del punt de vista històric com excursionista són indrets força interessants, que segur que fruireu.
- EL FRONT DEL PALLARS
- LA MUNTANYA DE BALAREDO
- SANT CORNELI
- ELS BUNQUERS DE VILAMUR
- EL MONT DE CONQUES
Comparteix a:
