Entre el mite i la història: Les veus que van fundar Barcelona

Llegendes i realitats: Qui va fundar realment la ciutat?

 

Benvinguts a un viatge per les capes invisibles de Barcelona. Més enllà de les guies convencionals, la nostra ciutat amaga una gènesi on el mite i la realitat s’entrellacen de forma indestriable. Sabíeu que Barcelona és, en essència, un palimpsest urbà on cada segle ha reescrit el seu relat sobre l’anterior?

Abans que les legions de l’emperador August fundessin la colònia de Barcino sobre el modest Mont Tàber cap a l'any 15 a.C., la llegenda ja havia poblat aquestes costes. La tradició més cèlebre ens parla del semidéu Hèrcules, qui hauria fundat la ciutat després de trobar la seva «Barca Nona», la novena nau perduda de la seva flota. D’altres teories busquen l’ombra del general cartaginès Amílcar Barca en les nostres arrels etimològiques.

 

El Mite d’Hèrcules: La Barca Nona

Segons la llegenda, Barcelona no va néixer d'un càlcul estratègic, sinó d'una odissea heroica. Hèrcules, buscant la novena barca perduda d'una flota en una tempesta, va trobar un lloc tan bell que va decidir fundar-hi una ciutat: la Barca Nona. Aquest llinatge heroic connecta Barcelona amb els semideus i l'hermètica grega.

 

 

La Colonia Barcino

 

 

 

 

La història de Barcelona no comença amb els déus i els mites èpics d'Hèrcules, sinó amb una decisió molt pràctica i gens glamurosa. Entre els anys 15 i 10 a.C., l'emperador August va decidir fundar una ciutat nova, a la qual van anomenar Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Per què? Simplement, per una qüestió d'estratègia i logística. La van crear per donar una llar als legionaris que tornaven, ja veterans, de les Guerres Càntabres. Van escollir el lloc perfecte: el petit Mont Tàber, un turonet de només 16,9 metres (avui el seu cim està marcat per una pedra de molí al carrer Paradís), que permetia defensar-se bé i tenia accés al mar.

 

 

L'esquelet de la Barcelona que coneixem avui és totalment romà.

  • El Disseny Urbà: La ciutat es va dibuixar sobre un patró de quadrícula: una autèntica 'ciutat-dibuix'. El cor de tot era el Fòrum (ara la Plaça Sant Jaume), i d'allà sortien els dos carrers principals:
    • El Cardus Maximus (l'eix nord-sud, avui Carrer de la Llibreteria).
    • El Decumanus Maximus (l'eix est-oest, avui Carrer Ciutat).
  • La Fortalesa: Al principi, la muralla era senzilla. Però al segle IV d.C., quan les tribus germàniques van començar a fer la guitza, van haver de posar-se seriosos. Van construir una segona muralla brutalment forta, amb parets de tres metres de gruix i entre 74 i 81 torres de vigilància.
  • El Record d'August: En honor a l'emperador, es va erigir el Temple d'August. Encara avui podem veure el que en queda: quatre majestuoses columnes corínties de nou metres d'alçada, amagades en un pati medieval al carrer Paradís.

Aquesta planificació romana va ser tan encertada i robusta que ha estat la base física de la ciutat durant dos mil anys, sense interrupció. Quan avui caminem pel Barri Gòtic, no estem trepitjant només pedra medieval, sinó les mateixes línies mestres que van traçar els agrimensors de Roma.

 

 

La Història darrere la Fe: Com Barcino es va fer Cristiana (Segles III i IV d.C.)

 

Quan la nova fe va arribar a la colònia romana de Barcino, va canviar l'ànima de la gent per sempre. Però va ser un canvi difícil, marcat per la violència i el sacrifici dels primers màrtirs.

  • Els Inicis i el Gran Repte: Els primers creients van trepitjar Barcino al segle III. Però el moment que ho va canviar tot va ser a principis del segle IV, durant la terrible persecució de l'emperador Dioclecià. Va ser aleshores quan la fe d'aquesta petita comunitat es va fer forta, banyada en la sang dels seus sacrificis.
  • Eulàlia, el Cor de la Fe: El cas més famós és el de la nostra patrona, Santa Eulàlia. Era només una nena, però la seva valentia va ser immensa. Diuen que va patir 13 turments abans de morir per no trair la seva creença. Un detall curiós: avui, la ciutat recorda els seus 13 martiris a través de les 13 oques que viuen tranquil·lament al claustre de la Catedral.
  • Quan la Història s'uneix: La fe cristiana no va esborrar Roma; s'hi va posar a sobre, com una nova capa. Hi ha qui diu que l'apòstol Sant Jaume (Santiago) va predicar just on abans hi havia el fòrum, al petit turó del Tàber. De fet, la primera Catedral paleocristiana es va construir damunt de les restes romanes. Era una manera intel·ligent d'aprofitar els llocs que la gent ja identificava com a centres de poder i espiritualitat.

Pensant-hi bé, és com si la ciutat hagués passat per la forja d'una espasa: els romans van aportar el metall i l'estructura, l'esquelet perfecte. I el cristianisme, amb el foc dels seus màrtirs, va ser el que va temperar l'ànima de Barcelona, transformant un simple campament militar en un lloc amb una ànima espiritual única.

 

Les noves muralles de Barcelona

 

Coincidint amb el regnat de Jaume I, la Barcelona del segle XIII es va veure obligada a alçar les seves noves muralles, ja que l'antiga protecció romana havia quedat inservible: des del segle XI, els veïns s'havien establert massivament extramurs, i calia encabir i defensar aquella ciutat que es feia colossal.

 

 

Aquí teniu les coses més importants d'aquesta gran obra:

  • La Protecció va ser Clau: El creixement imparable de la població extramurs va fer imprescindible alçar una nova i gegantina fortificació per protegir i encabir tota la gent que ja havia desbordat l'antiga "armadura" romana
  • On es van Expandir? Aquesta expansió i les seves defenses es van centrar en el que avui dia coneixem com el Raval i les Rambles.
  • Un Creixement Imparable: Tot i ser una obra monumental, aquesta muralla del segle XIII va quedar petita en només cent anys! La ciutat no parava de créixer, i això va obligar a planificar i construir una línia defensiva encara més gran al segle XIV.
  • Època d'Or: Aquesta construcció va lligada a un moment espectacular, quan Barcelona es va convertir en la potència marítima més gran de tota la Mediterrània. Encara podem imaginar-nos aquell esplendor veient edificis d'aleshores com les Drassanes.

Aquesta nova muralla va ser com una segona pell protectora per a una ciutat que creixia a tota velocitat, intentant encabir els barris nous que havien sortit de manera natural al voltant del vell nucli romà de dalt del Mont Tàber.

Gènesi de Barcelona: Mite i Història
Estudi de Genealogies Urbanes

Barcelona

Quatre visions, un mateix origen. L'evolució del relat fundacional des del mite clàssic fins a la rigorosa arqueologia.

Fonts Consultades i Documentació

Cingolani, S. M.

Libre dels Reis

Verdaguer, J.

L'Atlàntida (1877)

Nicolau d’Olwer

Mitologia (1934)

Llanas & Quer

Gènesi Llegendària

Comparteix a:

Tal com va anar

El Ferro i la Sang: Com el Tractat dels Pirineus va Amputar el Cor Industrial de Catalunya.

El Tractat dels Pirineus (1659) no només va redefinir fronteres: va amputar un sistema industrial basat en el ferro que durant segles havia bategat als Pirineus catalans. Aquest article explora com la divisió del territori va trencar rutes, fargues i economies locals, deixant un llegat silenciat però fonamental per entendre la història industrial i social de Catalunya.

Seguir llegint
Barcelona

El Cor Industrial i Rebel de Barcelona: La Història del Clot.

El barri del El Clot (Barcelona) ha evolucionat des d’un paisatge d’horts i molins irrigats pel Rec Comtal fins a un centre urbà marcat per la industrialització, el ferrocarril i la vida obrera. Aquest recorregut històric revela com la convivència entre fàbriques, habitatges obrers i palaus burgesos va forjar un barri de contrastos, identitat pròpia i gran vitalitat social. En aquest article descobrirem les seves arrels medievals, l’eclosió industrial del segle XIX, la transformació urbana i el ric teixit associatiu que encara avui modela el Clot.

Seguir llegint
Barcelona

El Port de Barcelona

El Port de Barcelona, amb una història que s’estén des del segle XV, és un símbol del desenvolupament econòmic i marítim de la ciutat. Aquest article n’explora l’evolució, des dels primers molls fins a la modernització impulsada pels Jocs Olímpics de 1992, que van obrir el Port Vell a la ciutadania. Actualment, el port és un dels més actius de la Mediterrània, especialment pel tràfic de contenidors i creuers. Tanmateix, el text també reflexiona críticament sobre l’impacte ambiental i social del turisme de creuers massiu, plantejant dubtes sobre la sostenibilitat del model. Les fotografies del Port de Barcelona aporten una mirada visual potent que acompanya la narrativa històrica i urbana d’aquest espai clau per a Catalunya.

Seguir llegint