Monestir de Sant Miquel de Cuixà: Pedra, Història i Esperit Català
El Monestir de Sant Miquel de Cuixà és una abadia benedictina situada en una vall al cor del Conflent romànic, als peus del massís del Canigó, a Codalet, dins els Pirineus Orientals (Catalunya del Nord).
Aquest conjunt arquitectònic, que abasta des del segle X fins al XII, és considerat un dels monuments més interessants de l'arquitectura preromànica i del romànic inicial a Europa. És una obra fonamental de l'art medieval català.
La seva importància va més enllà del valor arquitectònic, ja que se'l reconeix com el "bressol de la llengua catalana" i de la "historiografia catalana". A més, ha estat escollit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. En definitiva, el monestir és un "llibre obert en pedra" que reflecteix l'ànima i l'esperit del poble català.
Història del Monestir
Fundació i primers temps (Segles IX-X)
El monestir va ser fundat l'any 878 per l'arxiprest Protasi. El seu origen està lligat a la destrucció de l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada per una riuada l'any 878, fet que va obligar els monjos supervivents a traslladar-se a un petit cenobi preexistent dedicat a Sant Germà, propietat de Protasi.
El 29 de juny de 879, Protasi i el comte Miró el Vell van signar l'acta de fundació del nou monestir, Sant Germà de Cuixà, que va ampliar el seu patrimoni. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II de Cerdanya, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel, i el monestir va passar a ser conegut com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. La consagració de la nova església va tenir lloc el 953.
Durant el segle X, les possessions de Cuixà van créixer considerablement, disposant a mitjans de segle d'un extens patrimoni amb més d'una vintena de parròquies. Aquest creixement es va basar en compres, donacions privades i cessions comtals de grans extensions de muntanya i fins i tot drets fiscals. L'expansió també va incloure l'acreixement d'esglésies sota la seva regència, passant de tres parròquies a la seva cura inicialment a vint-i-dues a la mort del comte Sunifred.
Apogeu (Segles X-XII)
L'abat Garí (965-988), monjo de Cluny, va ser crucial per al monestir. Va introduir la reforma cluniacenca a Cuixà i va supervisar la reconstrucció de l'edifici, amb la consagració de l'altar major el 974. La seva influència va atreure figures il·lustres com el dux de Venècia, Pere Orsèol, que es va retirar a Cuixà i hi va morir, i Romuald de Ravenna, futur fundador de l'orde camaldulenc.
L'abat Oliba (1009-1046) va ser una figura cabdal que va marcar una revolució arquitectònica i un important desenvolupament cultural. Oliba va ser elegit abat de Ripoll i Cuixà el 1008 i posteriorment bisbe de Vic. Sota el seu abadiat, el 1026 es va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna.
L'existència d'un escriptori al monestir dona testimoni de l'alt nivell cultural assolit, sent considerat el bressol de la historiografia catalana. S'hi van redactar el Cronicó Rivipulense I, l'opuscle del monjo Garcies, la vida de Pere Orsèol i la versió primitiva dels Gesta comitum Barchinonensium.
A més, Cuixà té l'honor de ser considerat el bressol de la llengua catalana, ja que possiblement de l'escriptori del monestir va sortir la cèlebre Cançó de Santa Fe, un dels exemples literaris més antics en llengua romanç.
L'apogeu del monestir va continuar fins a la primera meitat del segle XII, sota l'abat Gregori (1121-1146), quan es va construir l'imponent claustre de marbre rosat
Decadència (Segles XIV-XVIII)
A partir de la segona meitat del segle XII, el monestir va entrar en un període de decadència espiritual i material, amb abats comendataris que no hi residien. L'estructura medieval va ser alterada per l'addició de capelles laterals i la creació d'espais privats. La vida monàstica va cessar definitivament amb la Revolució Francesa el 1793.
Després de la Revolució Francesa i Recuperació (Segle XIX-Actualitat)
Després de la Revolució Francesa, els edificis van ser venuts i utilitzats per a usos industrials i agrícoles, patint una gran degradació. El campanar nord es va ensorrar el 1829. Gran part del claustre va ser venut i dispersat, amb molts dels seus capitells traslladats al museu The Cloisters de Nova York a partir del 1913, gràcies a l'escultor George Grey Barnard. El 1908, "no en quedaven més que dotze columnes".
La recuperació va començar el 1919 amb la compra de l'abadia per Ferran Trullès i l'arribada d'una comunitat cistercenca. Aquesta comunitat va ser substituïda el 1965 per una comunitat benedictina de Montserrat, que va restablir la vida monàstica.
Es van dur a terme importants campanyes de restauració. L'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch va dirigir les obres el 1938, i va ser ell qui va descobrir la cripta del Pessebre. El 1952, es va descobrir i reconstruir l'església de la Trinitat.
El 1954, el cèlebre músic Pau Casals va inaugurar el Festival de Música Clàssica de Prada a l'església, que encara no tenia sostre. El monestir es va cobrir el 1957. El 1974 es va reintegrar l'ara de marbre romànica de l'altar major, recuperada d'una casa de Vinçà. El monestir és un dels escenaris principals del Festival de Música Clàssica de Prada i de les "Journées Romanes" (Jornades Romàniques), un esdeveniment anual de conferències internacionals sobre art medieval que se celebra ininterrompudament des de 1969
