«Entre la boira espessa del Pirineu i les ombres dels boscos més antics, es mouen records de criatures oblidades que despertaven el pànic i el misteri. Els simiots no eren simples llegendes: eren símbols de tot allò que fa por, que es resisteix a ser domesticat.»

Al llarg dels segles, les muntanyes i valls del Pirineu català, especialment a la comarca del Vallespir, han estat escenari d’històries fosques protagonitzades per unes bèsties anomenades Simiots. Mig humans, mig animals, amb els ulls brillants i el cos cobert de pel, aquestes criatures salvatges vivien amagades entre arbres, coves i castells en runes, i apareixien per sembrar el caos i la por entre les comunitats rurals.

Els simiots no són només una curiositat del folklore: són una finestra al pensament ancestral, a les pors d’un món que encara no coneixia la seguretat del progrés ni la protecció dels murs cristians. Criatures com aquestes, presents en diverses formes arreu del món, revelen una veritat comuna: la naturalesa salvatge, desconeguda i incontrolable sempre ha generat mites per explicar allò que escapava a la raó.

Aquesta entrada web explora a fons el mite dels simiots: la seva ubicació, el seu comportament, les seves representacions, i el seu llarg conflicte amb la religió cristiana. Descobrirem també les interpretacions modernes i el llegat que aquestes figures han deixat en la nostra cultura.

Benvinguts a un viatge cap a un passat on la por tenia urpes, banyes i caminava entre els humans.

Allí on el bosc s’espesseix i la muntanya s’aixeca, els simiots hi feien niu. No eren éssers de camins oberts ni de places plenes: vivien als marges, als confins del món humà.»

Els Simiots no pertanyien a cap lloc concret, però la seva presència es concentrava de manera especialment poderosa en el Pirineu català, una terra plena de racons salvatges, misteriosos i amb una llarga tradició oral. Entre totes les zones, el Vallespir és el territori per excel·lència on la llegenda pren força.

🧭 Arles del Tec: el cor de la llegenda

Aquesta vila del Vallespir és el nucli espiritual del mite dels Simiots. Segons la tradició, aquestes criatures campaven lliurement per la regió fins que l'arribada de les relíquies dels sants Abdó i Senén, cap a l'any 1000, les va foragitar definitivament. L'església d’Arles del Tec encara conserva representacions escultòriques dels simiots, com a record visible d’aquell passat llegendari.

🌄 Altres zones infestades

Els simiots no eren exclusius d’Arles. Diverses llegendes en situen la presència activa en altres llocs del territori català:

• L’Albera i el Vallespir, conjuntament, formaven el front de resistència d’aquestes criatures vers l’any 1000.
• A La Jonquera, a l’Alt Empordà, es parla del Castell de Rocabertí, on vivien uns simiots que, tot i la seva ferocitat, van acollir un viatger perdut per una tempesta.
• A la Garrotxa, concretament a Santa Pau i Besalú, la llegenda pren forma amb escultures d’éssers peluts i documents antics que parlen dels “somiots”.
• També trobem rastres dels simiots a Núria (Ripollès), el Canigó, Sant Pere d’Albanyà i Sant Andreu de Sureda, entre altres.

🌲 Hàbitat natural: el bosc, la cova, el castell… i la xemeneia

Els simiots no habitaven espais humans. Preferien els boscos densos, les muntanyes esquerpes, els arbres alts i les coves profundes. Tanmateix, una de les imatges més inquietants de la llegenda és la seva entrada a les llars a través de les xemeneies. Diversos estudiosos, com Joan Coromines o Olivier Rimbault, han apuntat que la paraula “simiot” podria derivar, dialectalment, de “xemeneia”. Aquesta hipòtesi reforça el caràcter domèstic de la por: els simiots no només vivien al bosc, sinó que podia aparèixer enmig de la teva pròpia casa.

«Entendre on vivien els simiots és també entendre d’on sorgien les nostres pors: dels límits del bosc, de les vores del món conegut, dels llocs on l’humà no domina.»

A més del perill físic, els Simiots també eren culpats de provocar fenòmens naturals adversos:

• Tempestes sobtades amb calamarsa.
• Ventades que destruïen les collites.
• Boira espessa i pestes.
• Contaminació d’aigües i escampament de malalties.

Aquest conjunt de calamitats reforça la idea que els simiots personificaven les forces indomables de la natura, especialment temudes en contextos agrícoles i ramaders.

🐑 Atacs al bestiar

Els ramats també patien la fúria d’aquestes criatures. A Santa Pau, per exemple, es parla dels “somiots” com animals peluts i salvatges que esvalotaven ramats i malmetien collites.

«Quan una criatura travessa els segles, potser no és només una bèstia... potser és un mirall del nostre passat, de les nostres pors i de les nostres creences oblidades.»

Els Simiots, com passa amb moltes criatures mitològiques, no tenen un origen únic ni definitiu. El seu significat ha anat mutant segons l’època, la mirada i la necessitat simbòlica de cada comunitat. El que ens queda avui és un puzle fascinant de teories, hipòtesis i lectures diverses.

«Allí on el cristianisme posava una capella, la llegenda de les bèsties fugia. Els simiots no van desaparèixer per força humana, sinó per miracle.»

En el pas del món pagà al món cristià, moltes criatures mítiques van esdevenir dimonis, monstres o esperits malignes. Els simiots són un exemple claríssim d’aquest procés: figures ancestrals vinculades a la natura que, amb l’arribada del cristianisme, esdevenen enemics de la fe i són expulsats per la santedat.

🧙‍♂️ L’abat Arnulf i la recerca de protecció

Segons la llegenda més estesa, la població d’Arles del Tec, a l’any 1000, estava aterrida pels simiots. Criatures ferotges entraven a les cases, raptaven criatures i destruïen collites. Davant aquesta desesperació, l’abat Arnulf, líder del monestir local, va emprendre un viatge a Roma per cercar una solució sobrenatural.

Allà va aconseguir les relíquies dels sants Abdó i Senén, dos màrtirs orientals de l’època romana. A la seva tornada, es diu que:

«En el moment que les relíquies van trepitjar Arles, els simiots fugiren de la vila i mai més no hi tornaren>>

«Abdó i Senén no van matar els simiots. Van demostrar que la fe podia alliberar els homes del seu poder.»