Abadia de Santa Maria d’Arles

Arles-sur-Tech, també conegut com Arles de Tec en català, és un poble pintoresc situat als Pirineus Orientals, dins de la regió d'Occitània, la Catalunya Nord. Aquest indret màgic es troba a la confluència dels rius Tec i Riuferrer, als peus de l'imponent massís del Canigó. Amb una història rica i un patrimoni arquitectònic i natural impressionant, Arles-sur-Tech és un punt clau per entendre la identitat catalana.

Originalment, l'economia local es basava en l'extracció i transformació del mineral de ferro. Avui dia, però, s'ha reorientat cap a l'artesania i el turisme.

L'Abadia de Santa Maria d'Arles-sur-Tech: Un Viatge a Través del Temps

L'abadia benedictina de Santa Maria d'Arles és una joia del patrimoni religiós i cultural de la regió, considerada l'abadia carolíngia més antiga de Catalunya.

Fundada inicialment cap a l'any 778 per l'abat Castellà, un monjo mossàrab refugiat de l'Espanya musulmana, l'abadia es va erigir sobre les ruïnes d'antigues termes romanes conegudes com els Banys d'Arles. Després de ser saquejada per normands i sarraïns entre el 858 i el 860, el monestir va ser traslladat a la seva ubicació actual a Arles entre el 881 i el 934. Aquest trasllat va ser dirigit per l'abat Sunifred, germà de Guifré el Pelós.

Aquesta acció va ser crucial per a la família comtal, ja que els va permetre establir una nova línia familiar i fonamentar la seva nova legitimitat política mitjançant la recuperació de dos dels monestirs més grans del nord de Catalunya, incloent Cuixà i Arles. Sota la protecció comtal i papal, l'abadia va prosperar i va rebre nombrosos donatius i privilegis. Va ser consagrada el 1046 i novament el 1157. Tot i això, a partir del segle XIV, l'abadia va experimentar un període de decadència, agreujat per conflictes amb la població local, incloent revoltes el 1235 i el 1325.

Durant la Revolució Francesa (finals del segle XVIII), va ser secularitzada, l'església es va convertir en parròquia i les altres dependències van passar a mans privades. No obstant això, el claustre va ser retornat a l'església el 1841. El conjunt va ser catalogat com a monument històric el 1908, iniciant-se diverses campanyes de restauració.

L'església romànica, la major part de la qual data del segle XI, té una planta basilical de tres naus i tres absis. Una de les seves particularitats és la seva orientació poc convencional cap a ponent, que simbolitza l'obscuritat i la mort, i la manca de transsepte. La façana del pòrtic presenta una creu gravada amb un Crist en Majestat al centre del timpà, sobre un dintell triangular preromànic, amb els símbols dels evangelistes a cada braç de la creu. Les arqueries de la façana reflecteixen l'arquitectura llombarda, característica del primer romànic.

El claustre gòtic, construït a partir del 1260 per l'abat Ramon Desbac, és considerat el claustre gòtic més antic de tot el País Català. Va ser edificat amb marbre blanc de Céret i pedra de Girona, i es caracteritza pel seu estil llenguadocià. L'abadia també va ser fortificada amb quatre torres de defensa.

A l'interior, l'església alberga un retaule barroc esculpit el 1647 per Lazare Tremullas (Llàtzer Tramulles), que narra la vida dels sants Abdó i Senén. També hi ha un gran orgue construït a la segona meitat del segle XVIII, i durant la seva restauració es van descobrir pintures murals romàniques.

Arles-sur-Tech és coneguda com la "Ciutat dels Sants Cossos" gràcies a la presència de les relíquies dels Sants Abdó i Senén

A l'atri de l'església es troba un sarcòfag paleocristià de marbre blau de Céret del segle IV o V, conegut com la Santa Tomba. La llegenda popular afirma que, des que va acollir les relíquies dels sants Abdó i Senén, el seu interior s'anà omplint inexplicablement d'aigua clara i cristal·lina amb propietats curatives. Curiosament, la Santa Tomba va cessar d'emanar aigua durant les dues Guerres Mundials. Estudis científics suggereixen que l'aigua provenia de pluja, de la condensació de rosada, que es filtrava a través de la pedra, amb un 90% d'aigua de pluja i rosada i un 10% de condensació. Malgrat les explicacions científiques, la tradició del miracle persisteix i la gent encara recull aigua de la tomba.

Són màrtirs cristians, que la llegenda descriu com dos germans bessons, prínceps de Pèrsia, executats a Roma cap al 250 d.C. sota l'emperador Deci. Segons el relat, les feres del circ es van postrar als seus peus abans de ser degollats. Se'ls considera patrons dels llauradors i pagesos, especialment dels hortolans, des del segle XII, protegint de tempestes i calamarsa. Les seves relíquies foren traslladades de Roma a Arles per l'abat Arnulf (segle X) per protegir la comunitat de calamitats climàtiques i atacs d'animals ferotges coneguts com els "simiots".

Originalment a la Santa Tomba, les relíquies es van retirar per a la seva millor conservació i es troben actualment en busts reliquiaris del segle XV (fets per Miquel Alerigues) i dins d'una caixa de fusta al retaule barroc de l'església. Arles va ser el nucli més important que va permetre la major i més important difusió del culte d'aquests dos sants. A partir del segle XVII, la seva veneració va ser progressivament substituïda per Sant Isidre, per influència castellana i de la Contrareforma catòlica, que intentava arraconar el que es conservava d'arrels precristianes. No obstant això, la seva devoció es va estendre per tota la Mediterrània.

La Festa Major dels sants Abdó i Senén se celebra cada 30 de juliol. A Arles, la celebració inclou una processió solemne amb les relíquies i els busts dels sants.

Una tradició destacada és la "Rodella de Montboló", una ofrena anual d'un rotllo de cera d'abella per part dels habitants de Montboló des de 1465, com a exvot per la protecció dels sants davant les tempestes. Aquesta pràctica té orígens pagans precristians i la cera vella de la Rodella es reparteix, creient-se que té propietats protectores. Les festivitats també inclouen balls tradicionals rossellonesos com el "ball de l'Oferta" i sardanes. Els "goigs" (composicions poètiques amb música i imatges religioses) van ser eines fonamentals per fomentar la devoció popular. Arles també celebra la "Festa de la Vinguda" el 24 d'octubre, commemorant l'arribada de les relíquies.

La iconografia dels sants els representa junts, sovint amb vestimenta noble o de soldats, i els seus atributs inclouen espases, corones i la palma dels màrtirs cristians. El poble celebra anualment el tradicional "Festival del Oso" a principis de febrer.

Arles-sur-Tech és, juntament amb Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, un dels fars de cultura, espiritualitat i identitat que s'entrellacen amb l'esperit del País Català.

El massís del Canigó és l'Olimp dels catalans, una muntanya sagrada i el cor de Catalunya. Des de la Renaixença al segle XIX, ha dotat d'un profund significat identitari a les abadies situades als seus peus, inclosa Arles.

Els comtes catalans, com la família de Guifré el Pelós, van utilitzar la fundació i el suport a monestirs com a estratègia de legitimació política del seu poder, creant una aliança, mig feudal mig eclesiàstica, per protegir el patrimoni.