Hi havia un temps —no pas recollit pels cronistes reials ni per les plomes de les cancelleries— en què el vent xiuxiuejava noms prohibits i la terra recordava les petjades dels oprimits. Al cor de la Vall del Ges, on el verd s'esfilagarsa fins a la boira de Bellmunt, s'alçava amb orgull de pedra el castell de Besora.

Allí hi governava el Marquès, un senyor feudal de cor rígid com el granit i de mirada buida com les cambres fosques del seu castell. El seu nom era temut i escopit entre dents a les tavernes i als masos de les contrades. Però cap odi era tan intens com el dels fadrins del poble, joves en flor, que veien com l’amor i l’honor els eren robats cada cop que una donzella es casava.

—El Marquès exigeix el seu dret! —bramava l’alcaid, cavalcant pels camins com un mal averany.

Aquest dret, anomenat “dret de cuixa”, no era altra cosa que una ignomínia disfressada de costum antic: el Marquès pretenia posseir el cos de cada donzella la nit de noces. I qui s’hi oposava, s’hi jugava més que l’orgull: la vida.

Farts d'aquest abús, un vespre de lluna minvant, els fadrins es van reunir a l'indret més solitari de les terres: un camp erm, entre Ternadella i el Serrat. Els vells li deien “el Camp del mal consell”, potser perquè la terra reconeixia el pes dels pensaments foscos. Allí, entre silenci i determinació, van fer un jurament: no es casarien fins que el Marquès fos pols al vent.

Dies després, en honor del seu sant, el Marquès va convocar una gran cacera a la muntanya de Bellmunt. Era el moment esperat. Amb les armes de caça i el cor encès per la injustícia, els fadrins van pujar pel bosc, ocults entre els brucs i els avellaners. Quan el Marquès es va aturar al coll, amb la mirada perduda en l’horitzó, una fletxa justa i callada li va travessar el pit.

—Ara puja! —havia dit un dels conjurats, i la justícia va volar.

Quan, dies més tard, la cort va jutjar els fets, preguntant al poble:

—Qui ha mort el Marquès?

La resposta, com una sola veu sorgida de la terra, va ser:

—Besora!

—Per què?

—Perquè hi era de massa.

Des d’aquell dia, el coll on caigué el Marquès porta aquest nom: Hi era de massa, i la casa que es dreçava propera a l’indret, enrunada avui, encara guarda a les seves pedres l’eco d’aquell crit.

Els vells diuen que el Camp del mal consell mai més no va tornar a florir. Que ni l’herba hi arrela, com si la terra mateixa rebutgés la sang vessada, justa o no. Però als masos, a les tavernes, entre glops de vi i rondalles d’hivern, encara es diu: “Ell hi era de massa... i nosaltres, de massa temps, en silenci.”