El Tarder dels Minairons

L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, guardava el canut dels minairons.
Un matí, anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula.
Quan arribaren a la Collada del Pillat, l’amo recordà que havia deixat el canut a casa i ordenà al mosso que tornés: —Sota el meu matalàs —li digué— hi ha un canut d’agulles. Porta’l, però no l’obris per res del món!
El mosso, amb les cames tremolant, tornà a la masia. Agafà el canut i, vençut per la curiositat, volgué saber què hi amagava.
De camí, després de creuar el barranc, l’obrí. En treure el tap, sorgí un eixam de minairons que brunzien com mosquits:
Què farem, què direm?».
El mosso, desorientat, cridà:
—Agafeu les pedres i feu-ne un tarter allà dalt!
Els minairons volaren com embogits i apilaren totes les roques de la muntanya en un instant. Després, tornaren a brunzir-li al voltant:
Què farem, què direm?.
—Ara —pensà el mosso—, entreu al canut! En un ploríssim, es colaren tots per la boca del recipient, com si els xuclés un remolí.
El mosso tapà el canut amb força i continuà el camí fins a trobar l’amo, que l’esperava furiós a l’Arreposador de Cabó. L’endemà, l’amo rugia de còlera:
—Què els vas fer fer als minairons, maleït?!
—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —balbucejà el mosso.
—No ho neguis! Esta nit m’ho he trobat tot xop de suor.
—Perdoneu la meva tafaneria —admeté finalment—. No sabia què manar-los, i els vaig ordenar que portessin roques.
—Has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis donat feina, t’haurien esquarterat.
Des d’aleshores, el lloc del bosc on actuaren els minairons es coneix com el Tarder dels Minairons:
un riu de pedres i còdols, estès com una serp entre els arbres, més enllà del barranc de la masia del Feu. .

El jornal encantat

Davant de la masia de Saverneda s’estén un prat immens de cent jornals, un dels més fèrtils de tot el Pallars.
Fa molts anys, allà vivia un hereu amb fama de jugador empedreït. Passava els dies a la taverna jugant a cartes fins que es quedava sense diners.
Un dia, després d’haver perdut tot el que duia, va arribar a apostar el gran prat que tenia davant de casa. Només es va reservar un sol jornal per a ell. Els seus companys de joc li van demanar que tan aviat com l’herba estigués llesta per segar, havia de marcar el jornal que volia conservar.
La resta seria per a ells.
Com cada any, a finals de juny, diverses colles de dalladors gavatxos arribaren als pobles de la Ribera de Sort per treballar. L’hereu en va contractar un que tenia fama de ser molt hàbil.
—Et pagaré bé, però sobretot, fes-me un bon jornal —li va dir l’hereu.
—No us preocupeu, company. Us prometo que en quedareu satisfet —va respondre el gavatx.
Al matí, el dallador es va presentar al prat. A mig matí, quan la criada li va portar l’esmorzar, encara no havia començat a segar. Estava assegut a l’ombra d’un freixe, picant la dalla. A migdia, quan li va portar el dinar, continuava igual.
—Què li passa a la dalla? No talla, potser? —li va preguntar la criada, molesta.
—No tant com hauria de tallar, madama —va respondre ell, tranquil•lament.
Després de berenar, el gavatx seguia picant la dalla sense moure’s. Quan la criada va tornar a casa, va avisar l’amo:
—El jornaler encara no ha fet res!
L’hereu, enfadat, va muntar a cavall i es va dirigir cap al prat:
—M’has pres el pèl, gavatx dels collons! Agafa les teves coses i marxa’t ara mateix!
—Tranquil, company. Ara mateix començava —va dir el jornaler, aixecant-se lentament.
—Sí, home, ara que ja ha sortit l’estel bover!
—Hi ha temps de sobres. Doneu la volta al cavall i galopeu pel mig de l’herba fins a l’altre extrem. Però no gireu mai el cap enrere.
L’hereu va clavar els esperons al cavall i va córrer a tota velocitat pel prat. Darrere seu sentia un soroll ensordidor, com si milers de segadors tallessin l’herba al seu pas. En arribar a l’extrem del prat, va aturar el cavall. Quan es va girar, va quedar meravellat: tot el prat estava dallat de punta a punta. El gavatx continuava immòbil a l’altre extrem, sense haver fet un sol pas.
—Quants segadors hi havia? —va preguntar l’amo, impressionat.
—Una bona colla, company. Un per a cada tija d’herba i encara n’hi sobraven —va respondre el gavatx—. Deixeu assecar l’herba i després cremeu-la. No la doneu a cap animal, que li faria mal.
Poc després, els companys de joc de l’hereu van arribar per posar les fites al prat i reclamar la seva part. Però en veure aquell jornal perfectament dallat, es van quedar parats, amb cara de sorpresa.
Ni una brizola d’herba havien pogut guanyar. segons les necessitats del disseny.

Coces i bots de pernes

En un poblet a prop de Gerri, hi havia un home que cada any anava a la fira de Salàs amb una capseta especial a la butxaca.
Aquesta capsa contenia minairons, uns insectes sorprenents que ell utilitzava per fer-se amb les millors mules del mercat. Al matí del primer dia de fira, donava una volta pels carrers i triava les besties que més li agradaven.
Quan arribava el moment de negociar, el venedor sempre demanava un preu desorbitat. L'home acceptava sense dubtar, però posava una condició: la bèstia no podia ser guita (llesta o malintencionada).
—No us cal patir —assegurava el venedor—. Aquest animal és tan fiador com un gos d'atura.
Però abans de tancar el tracte, l'home exigia fer un reconeixement previ a la bèstia.
Sense dir paraula, és ficava la mà a la butxaca del gec i destapava lleugerament la capseta.
Al mateix instant, alguns minairons sortin volant i s'enganxaven a la panxa de la mula.
Els petits insectes li fiblaven el braguer i li feien pessigolles a l'entrecuix. Com que eren molt remenuts, ni l'amo ni els curiosos que observaven la escena podrien veure res clar.
La mula, per més tranquil•la que semblès al principi, acabava botant i donant coces com si fos una pol•lina enjogassada. —Què és això? Mai no ho havia fet abans! —exclamava el venedor, atònit.
—Doncs ja ho veieu —contestava l'home amb somriure astut—. És guia com un dimoni.
Com que tot el reconeixement era presenciat per gent de la fira, aquella mula quedava marcada per tots els firandants.
Ningú no la volia ni regalada. L'amo no tenia més remei que vendre-la a un preu irrisori.
Cada any, l'home se n'emportava una colla de mules excepcionals sense gastar-se quasi res. Un any, però, la sort li va fallar.
En camí cap a la fira, la capsa li va caure i els minairons es van escapar, estenent-se per les eres i els carrers de la vila. Les pobres bèsties es tornaven bojes: es raspaven frenèticament com si els picàs l'escurçó.
Les mules començaven a fotre coces i bots descontrolats, i els qui passaven pel Firal patien les conseqüències.
Molts firandants es van portar malament aquell dia, i la gent temia apropar-s'hi.
Segons diuen, la història d'aquest home va acabar de manera tràgica.
Es comenta que un dia va enfadar amb els seus minairons perquè no van fer el que ell esperava.
Per castigar-los, els va ordenar que atacessin rocs.
Però, en comptes d'obeir, els minairons van llençar sobre ell i el van matar a picades.