Les nits a les muntanyes del Ripollès tenen una fondària que glaça l’ànima. Quan la boira baixa i la lluna s’amaga rere els cims, el món sembla oblidat per Déu. És en aquestes hores que els pastors s’apressen a tornar al mas i els gossos deixen de bordar. Ningú vol trobar-se amb el Comte Arnau.

Munta un cavall negre com la nit, de peülles roents i ulls que brillen amb fúria demoníaca. Quan passa, les pedres tremolen, la terra s’esquerda i l’aire s’omple d’una calidesa que no escalfa, sinó que ofèn. L’acompanya una gossada, bèsties ferotges que no coneixen pietat. Són esperits condemnats com ell, lladrucs de l’altre món que udolen per les muntanyes, perseguint o fugint, qui pot saber-ho?

Fa segles, Arnau fou un noble poderós, senyor de terres i de destins. La seva veu decidia vida o mort, i el seu cor, endurit per l’ambició, ignorava les pregàries dels pobres.

Un monjo misteriós, de qui ningú en sap res,
 deixa uns escrits on s'explica la llegenda.. 
Nosaltres no podem afirmar ni negar que siguin veritat...

En nom de Nostre Senyor, que tot ho veu i tot ho jutja, deixeu que les meves paraules consignin els fets que, com el foc que crema però no consumeix, encara ressonen en les terres abruptes del Ripollès. Aquest és el relat d’Arnau, comte de llinatge noble i fortuna dilatada, però de cor orgullós i ànima assedegada de domini.

Naixé en terres on l’home lluita amb la roca i el fred per guanyar-se el pa, i aviat s’erigí com a senyor de castells, boscos i prats. Però no bastava a son esperit posseir terres o rendes; volia també doblegar la voluntat dels homes i les lleis del cel. On altres nobles servaven el nom de Déu amb pietat, ell, Arnau, es mirava com a igual dels sants i desafiava obertament l’ordre natural.

Els vassalls que treballaven les seves terres foren tractats no com a homes creats a imatge de Déu, sinó com a bèsties de càrrega. Carregava los amb tributs injustos, exigia jornals sense descans, i si alguna queixa gosava elevar-se, era silenciada amb càstig i desdeny. No era estrany veure camperols desnodrits, amb les mans ensangonades per l’aixada i l’esperit trencat pel menyspreu del seu senyor.

Però pitjor encara fou el seu menyspreu envers la santa vida monàstica. En lloc de reverenciar l’Església, Arnau se’n burlava. Es narra —amb temor fins i tot d’escriure-ho— que mantingué amors impurs amb l’abadessa d’un convent, i que d’aquesta unió escandalosa nasqué no pas plaer, sinó ofensa davant el cel. Després de la mort de la dona, ell no mostrà penediment, sinó orgull. Negà el sagrament de la penitència i, amb boca blasfema, afirmà que preferia l’eternitat en flames a doblegar el genoll davant Déu.

Aquell menyspreu absolut fou el seu veritable jurament infernal. Des d’aquell moment, el món començà a refusar-lo. Els homes evitaven el seu camí; els ocells callaven al seu pas. I encara amb vida, ja era com un cos sense ànima, una ombra que cavalcava entre el món visible i l’invisible. El seu cos no envellia, ni el cor semblava conèixer el pes de la mort. Desafiava la mateixa corrupció, com si volgués prendre el lloc dels àngels caiguts.

Fou en una nit de tempesta, segons conten els testimonis, que el seu cavall —negra bèstia igual d’orgullosa— relliscà prop d’un cingle, i com si la terra mateixa volgués engolir aquell que la profanava, el Comte caigué a l’abisme. No se’n trobà mai el cos. Alguns digueren que morí; d’altres, que la mort no gosava tocar-lo.

Però heus aquí que des d’aleshores, quan el cel és cobert i l’aire és espès com la culpa, molts diuen veure’l cavalcant entre flames, ulls com brases i veu com vent de l’hivern. El seu càstig no és altra cosa que la continuació de la seva arrogància: condemnat a no morir mai, però sense poder viure, galopa sense repòs entre els cims i els boscos on abans regnà amb mà d’acer.

Així s’alça l’exemple que tot cristià ha de témer: car cap poder humà, per gran que sigui, pot desafiar el Senyor sense rebre el just judici. Que aquest relat sigui memòria per als vius i advertència per als poderosos.

• Scriptum per humil servidor de la veritat,
  fra Guillem de Mataplana, any del Senyor MCCCXLVII.

La llegenda del Comte Arnau no és sols una història de terror medieval. És una paràbola d’orgull, abús de poder i càstig etern. Arnau no fou maleït només pels seus actes, sinó per la seva incapacitat de penediment. Representa la figura de l’home que, tenint-ho tot, menysprea el sagrat i el just, creient-se per sobre de la moral.

El foc que l’envolta no és físic: és la metàfora d’un cor que mai va estimar sincerament, que va cremar tot el que va tocar. El seu destí etern parla del pes de les accions impunes, de com la injustícia no pot restar per sempre sense resposta.

A través d’ell, la tradició ens adverteix: tot poder sense límit esdevé una presó; tota falta de pietat, una condemna. El Comte Arnau és el reflex del nostre costat més fosc, el recordatori que el mal sense penediment condemna l’ànima a un exili perpetu, sense pau ni repòs.